|
La història L’altra dia en parlàvem a Palma, amb la meva germana: -Què menjàvem a Algaida, a cal Senyoravi, per Nadal?; i a Palma, a ca l'Abuelito? -No me’n record; Mumare, què menjàvem per Nadal, a Algaida i a Palma? -No ho sé… Porcella, escaldums, arròs, brou… “fiambre”… -Lo que és segur és que sempre ens surt la porcella i els escaldums… Per Nadal sempre fèiem lo mateix: El dia de Nadal anàvem a dinar a cal Senyoravi que vivia a can Marc, al carrer de la Roca. Noltros vivíem al carrer dels Cavallers -(Caballeros 10, Algaida, Mallorca), he escrit moltes vegades aquesta adreça- i el meu avi, amb “ella” –la tia Margalida- i, abans altres ties, al carrer de la Roca –abans José Antonio. Un dels temes de conversa era lo bona que havia quedat la porcella i lo bé o malament que havia quedat es “cuiro”. El dia de la Segona Festa, Sant Esteve a Catalunya, anàvem a Palma a ca son pare de mumare. Allà el rei de la festa era el “fiambre” i no podem recordar si els “escaldums” o també porcella. Això va durar fins l’any 1961, quan ja havien mort els meus avis, i, desprès d’alguns intents de fer festes conjuntes amb tios, vàrem passar a fer-les tots sols a Sant Alonso. Ja vàrem abandonar Algaida en temps de Nadal. Després ens vàrem casar i els Nadals dinàvem el dia 25 al Carrer Anníbal i el 26 a Sant Alonso. Ton pare va començar, a Anníbal, a la casa antiga, a fer-se càrrec de la porcella; Ja sabeu que la Padrina no era gaire afeccionada a la cuina. La padrina, de bon dematí o el dia abans, pelava el “patató”, tan important com la porcella mateixa. La padrina va morir el 96 i a l’octubre d’aquest any, ton pare va entrar en diàlisi. Llavors, uns quants anys, vàrem dinar el dia de Nadal a Barcelona i l’endemà, anàvem, voltros i jo a fer la segona festa a Palma, a Sant Alonso. Ton pare venia el vespre o l’endemà al matí, cap a Palma –el solia acompanyar a l’avió en Quim- ja que el 26 feia sessió de diàlisi. Després, hem anat fluctuant, aquí i allà, segons ha anat bé. Això ja ho recordau prou. |
|
L'anècdota Un any, devia ser el 99, sa padrina ja era morta, en Tomeu ja estava trasplantat i mon pare encara era viu, vàrem anar a Palma per Nadal i el dia de Nadal vàrem dinar noltros tots sols a Anníbal per dinar a Sant Alonso l’endemà: Així evitàvem la repetició de trobades –Tomeu! Ja ho veus!- En Tomeu jove ja devia fer feina i va arribar el dia mateix a dinar. Noltros vàrem voler fer una innovació i no vàrem fer ni porcella ni brou de Nadal, sinó que vàrem innovar: Amanida amb salmó i filet de vedella al pebre!!! -a part d'altres delicatessen prou noves i modernes... Quan va arribar el “nen” a dinar i va veure que no hi havia ni galets ni porcella, se’n volia tornar. Mos va amenaçar a no fer mai més el Nadal a Palma!!! Que ell no venia per no menjar allò que tocava!!! Etc. etc. Mai més mos hem atrevit a fer un dinar de Nadal sense porcella ni galets!!! Bé, ara, per Nadal hi ha qualque canvi en els dies, segons na Maria i en Toni amb les seves famílies venguin a dinar a ca nostra o vagin a cals sogres, però, sigui Nadal o Sant Esteva, la porcella es manté.
|
|
Ingredients
|
Com fer-ho Deixar sa porcella en adobo com a mínim unes tres hores, fora de la gelera, abans de coure-la, amb l'oli, sal, pebre, vi… llimona. La part del cuiro es deixa cap per avall, damunt la greixonera o rostidora, i el condiment s’hi tira per damunt. En enfornar-la girarem el cuiro i el deixarem cap per amunt, i ja no el tornarem a girar en tot el temps. Ho deixem dins el forn mig que vagi fent i, a poc a poc, anirà agafant color i el cuiro s’anirà posant dur. A mesura que vagi coent, ho regarem per damunt amb el mateix suc, i vigilarem que no s’acabi. Si veiem que queda molt sec, farem una mescla d’oli, llimona, aigua i vi sec i l’hi afegirem. Ha d’estar dins el forn unes dues hores. Si pareix que se crema, baixarem el foc, no la traurem del forn. La gràcia és que quedi molt cuita. Mentre la porcella és dins el forn, fregirem el patató, amb oli i ½ pell de llimona. En ésser cuita la porcella i abans de servir-la, però encara dins el forn, hi afegirem el patató frit, que agafi una mica de gust del rostit i s’amari del suc. (Això vol dir que n’hi ha d’haver a bastament)
|